EL FOC DEL CONEIXEMENT
Feia dies que el meu cos demanava rebentar.
Ara, amb la còmplice intimitat de la nit, i amb eixe nerviosisme metafísic que
em dona el café, expulse un fulgor espiritual que roman latent, mut, preparat
per una eixida acceptable a la realitat.
Cada dia que passa em sorprén més el fet que
no em canse d’aquesta vida reflexiva en la qual el meu cos no ofereix treva a
la tímida elucubració, a la més mínima disquisició mental. Gràcies a sobtats
descobriments, ací i allà, les meues ànsies de coneixement s’han exaltat fins a
límits que mai hauria imaginat, tant quantitativa com qualitativament. La
filosofia, que m’ha atrapat fins a l’infinit i m’ha fet testimoni absolut del
seu decurs històric, s’ha convertit en un recurs peremptori del meu procedir
diari. Ningun moment escapa a l’anàlisi, més metafísic que científic, més
genèric que particular. Però és durant els últims dies quan els meus ulls s’han
obert més si cap, i han descobert, benvinguda notícia, que l’erudició no és
alguna mena d’entelèquia llunyana a la qual no puc aspirar. Els meus desitjos
humanistes, en el sentit totalitari del terme, han dilatat les seues fronteres
i han destapat la font de la ciència, eixa noble disciplina que fins fa poc
mirava amb dubitativa displicència. Però fins ací hem arribat. Ara és el moment
clau. Ara entenc el que he de fer. Ara m’adone del meu destí. Ara més que mai
tinc clar què he de fer quan m’alce i veig el cel nuvolat, a què agafar-me quan
els dimonis del passat m’atorrollen el pensament. Vaig a lliurar una guerra a
camp obert contra el coneixement, i en tal edificant batalla sentiré amb
tràgica tendresa els misteris de l’amor i de l’entitat personal. Açò, a risc de
semblar una promesa intel·lectual, ho catalogaré com un record dels meus
inicis. Del meu iniciar dubitatiu en aquesta cursa vital. (Pare un moment. Ho
he d’escriure, ho sent. No obstant trencar el caràcter sòbriament literari d’aquest
escrit, considere legítim descriure el meu rostre, que mentre mira atent les
tecles del portàtil no pot evitar unes tímides llàgrimes que li enterboleixen
dèbilment la visió). Ara ja puc seguir. I ho faig a instàncies del meu cos, que
no em demana gitar-se a descansar, sinó que m’exhorta a insistir, i a eixa
insistència del meu interior m’aferre. Tal volta surta algun aforisme
rescatable...
Crec que la vida necessita de poques coses,
però una d’elles ha de ser quelcom que t’arrele a seguir sent, a no tirar-te
per la finestra en un atac de frustració o a no tallar-te les venes. La vida
pot ser molt absurda si no hi ha res que la porti avant; un desig infantil, un
projecte més o menys seriós, una esperança inabastable, un deliri del
subconscient... qualsevol cosa abans que declarar-nos titelles submises del
destí. El destí és atzarós, però entre mil atzars sempre pot alçar-se, amb
merescuda exaltació, una meravella de la nostra voluntat. I allò que tremola
entre l’atzar ha de ser la nostra guia, per no caure en la misèria o en el tedi
profund. El tedi sempre apareix. El que hem d’aprendre és a superar-lo
ràpidament. Seria imprudent negar el tedi. De fet, el tedi possibilita
l’alegria, i ens prepara per eixa vaga sensació de felicitat.
No sé què té la nit. Però en el seu romandre
melancòlic persisteix un soroll amagat, una força misteriosa que veu en la
foscor un pretext idoni per insinuar-se. És en la nit quan el que sols era pura
paradoxa passa a ser convicció. És quan la ment adquireix una estranya
nostàlgia plena de certeses esquives. Alguna mena de “daimon” especial té la
nit. I en aquest divagar apologètic no pretenc desxifrar-lo. Això seria molt
mesquí. Deixem que allò vetllat romanga tal. Perquè en la seua obscuritat està
la glòria. La glòria de mostrar-se amb una capa sedosa, daurada, i a l’instant
variar a funesta i repel·lent. No sé què té la nit, i en aquest divagar
impremeditadament poètic la seva foscor m’empara els raonaments, els quals per
la seua part imiten eixe tret d’obscuritat.
Tampoc sé amb certesa si realment tinc alguna
cosa que dir. Però és eixa sensació de vaguetat atractiva, quasi màgica. És
eixe apropar-se al no-res que t’ajuda a acceptar la infinita ignorància i a
soltar paràgrafs com si fossin llances de foc.
Té aquest escrit més de poètic que d’assertiu.
Sincerament, poc d’assertiu té. Tal volta els textos que menys coses diuen
siguen els més substanciosos. Perquè deixen via lliure a la imaginació, a eixe
navegar per les paraules en busca d’un doble sentit, o en busca d’un sentit
absurd que ens òmpliga l’ànima de satisfacció. Poques coses he viscut tan
emocionants com sentir omplir-se el cor d’un “no sé què” vital i potencial. Són
eixos moments de lectura atenta en què el sentit de la vista resta obsolet per
absorbir tanta energia. No hi és prou, en aquests moments, tocar les fulles amb
els dits o sentir l’olor agre del paper. Necessites més. Vols entrar en cada
paraula, vols ser una idea entre tantes que habiten a eixe objecte flexible amb
llom prometedor. El misteri d’una frase deliberadament perduda entre les fulles
del llibre. El colp sobtat d’una paraula que sembla haver estat en eixe lloc
tota la vida. Sembla ser anterior a l’autor i al llibre. Sembla ser sospirada
per algun monstre de l’eternitat.
Totes aquestes són coses que ens lliuren de
l’atzar. De l’atzar, de vegades insofrible, de vegades diví, que ens assola
sense poder evitar-ho. M’agradaria dir que he trobat eixe dissident rebel de
l’atzar. L’he trobat i ara vaig a tractar-lo amb cura perquè no escape. Al cap
i a la fi és allò que ens persuadix que la vida no passa de llarg. És allò que
ens guarda moments inoblidables de soledat i voluntat.
No hay comentarios:
Publicar un comentario